Un continent en eleccions
2018 va ser un any d’importants eleccions: Costa Rica, Paraguai, Veneçuela, Colòmbia, Mèxic i el Brasil. Les sorpreses van ser: el categòric triomf d’Andrés Manual López Obrador (AMLO), a Mèxic, tant en la presidencial com en les legislatives -en on té una majoria considerable-, i l’elecció de l’ultradretà, Jair Bolsonaro al Brasil en segona volta, sense majoria al parlament. L’elecció a Colòmbia -malgrat que va vèncer el candidat conservador Iván Duque- l’esquerra colombiana per primera vegada, va aconseguir una votació històrica amb el seu representant Gustavo Petro (amb més de 8 milions de vots). Costa Rica tria a el socialdemòcrata del Partit d’Acció Ciutadana, Carlos Alvarado i Paraguai es bolca a la dreta amb Mario Abdo, representant del Partit Colorado. Daniel Zovato, director general d’IDEA Internacional per a Amèrica Llatina i el Carib, caracteritza aquest procés electoral de la manera: “Els resultats d’aquest super cicle electoral estan reconfigurant políticament a la regió, sobretot a Amèrica del Sud, on veiem una tendència a favor de governs de dreta en les seves versions ultra (Bolsonaro) i liberal (Macri, Piñera i Duc), una crisi del centreesquerra i un debilitament de l’ALBA. En canvi el triomf d’AMLO (centre esquerra) i la diversitat ideològica dels governs de l’Istme presenten un context diferent a Mèxic i Amèrica Central “(veure: www.latercera.cl Marató electoral 2018: el vot de l’enuig i del rebuig, Daniel Zovato, diumenge 30 de desembre 2018, pàg. 25). Quant, a la reelecció de Nicolás Maduro a Veneçuela, la majoria dels països de la regió, els EUA i de la Unió Europea no reconeixen els resultats electorals d’aquestes eleccions presidencials del maig del 2018. La profunda crisi de governabilitat política, i d’altres greus problemes a Veneçuela, que avui, més forta que abans, estan en la taula internacional, ens referim als de tipus social, polític, econòmic, l’aguda crisi humanitària que viu la societat veneçolana, mereix una anàlisi més exhaustiva i per consegüent, un article a part.
Aquesta marató electoral, tal com la tipifica Zovato, prossegueix per al 2019. Set eleccions per ALyC es realitzaran durant el present any: quatre en els països centreamericans, a El Salvador, presidencials i legislativa (4 de febrer i 10 de març, segona volta ); a Panamà, presidencials (5 de maig); República Dominicana, presidencials (al maig, sense dia); i a Guatemala, eleccions generals (19 de juny). A Amèrica del Sud, tres eleccions concitaran l’interès de l’opinió pública regional i internacional: a Bolívia, eleccions primàries dels partits (27 de gener, ja realitzades amb una escassa participació electoral) i el www.emol.com Enquesta Llatí baròmetre: els llatinoamericans estan desesperançats davant de la democràcia, dissabte 10 de novembre del 2018, pàg. A 8).
Un altre aspecte d’interès i de profunda atenció, per als nostres sistemes polítics i l’esdevenir dels processos democràtics al continent, va ser la publicació de l’Índex de Democràcia 2018 elaborat pel setmanari anglès, The Economist, on se situa tan sols a dos països d’Amèrica Llatina i el Carib, Costa Rica i l’Uruguai, com democràcies plenes. Aquest índex es basa, segons la informació, en cinc aspectes rellevants: 1) procés electoral i pluralisme; 2) llibertats civils; 3) funcionament del govern; 4) participació política; i, 5) cultura política. L’informe destaca que ALyC segueix sent la regió més democràtica del món en desenvolupament, però ha patit un altre any de deteriorament democràtic (veure: www.latercera.clUruguai i Costa Rica: únics a la regió amb democràcia plena, divendres 11 de gener de 2019, pàg. 26). Xile és considerat com democràcia defectuosa, igual que països com Argentina, Brasil, Perú, Equador i Mèxic. Com règims híbrids apareixen El Salvador, Bolívia, Hondures i Guatemala. Com règims autoritaris: Nicaragua, Veneçuela i Cuba. En síntesi: només 20 països al món són catalogats com democràcies plenes; 55 països com democràcies defectuoses; 39 com règims híbrids; i, 53 països del món com a països de règims autoritaris.
Els enigmes polítics
Ja ho assenyalàvem, anteriorment sobre les sorpreses que van portar els resultats electorals de països importants com Mèxic i Brasil. Aquestes eleccions van portar a la presidència candidats que es van presentar davant l’electorat com els outsider, malgrat que tant Bolsonaro com López Obrador porten dècades en la política tradicional. No obstant això, aquestes candidatures van aprofitar una onada de descontentament societal enfront dels escàndols de corrupció és els seus respectius països, prometent canvis profunds amb l’objectiu d’assegurar les seves victòries a les urnes. Un cop triats i exercint el poder executiu de les seves nacions comencen a abordar temes complexos i endèmics, com és el cas de la seguretat ciutadana, la lluita contra el narco trànsit i la delinqüència -tant Brasil i Mèxic tenen altes taxes d’homicidis, assassinats de polítics i periodistes, com el cas mexicà, i hauran de veure com combatran el tema de la lluita contra la corrupció, Paradoxalment, en el cas del president Bolsonaro, el seu fill parlamentari està sent investigat per actes il·lícits i de corrupció política. Res, en relació als temes esmentats, als quals hauríem d’afegir entre d’altres com l’estancament econòmic d’aquests països, seran fàcil d’enfrontar satisfactòriament per aquests governants (Veure més: www.emol.com Christopher Sabatini: Un any d’eleccions, controvèrsies i populisme, i més per venir en 2019, diumenge, desembre 23, 2018, pàg. a 6). Serà interessant observar, com aquests dos mandataris, que se situen als antípodes del quefer polític torejaran amb aquests desafiaments polítics, econòmics i socials. Almenys, un d’ells, AMLO, ha mantingut el seu nivell d’adhesió i va en alça, mentre que Bolsonaro ha caigut estrepitosament en les enquestes fins a situar lleument per sobre el 30%.
Finalment, el perill més urgent per a la democràcia a la regió, és el tema de Veneçuela, que s’ha convertit en la nació de la discòrdia en el continent, oa la nació de la crisi sense fi. Tal com ho assenyalen alguns mitjans de comunicació: “l’escenari sociopolític veneçolà adquireix dimensions de catàstrofe. L’últim capítol, que es va iniciar amb l’autoproclamació d’un diputat opositor com a “president encarregat” i l’immediat reconeixement dels Estats Units, obtura les possibilitats d’una sortida política negociada, alhora que revela com mai els intents d’ingerència estrangera ” (veure: www.eldiplo.org . Dossier de Le Monde diplomatique, març 2019, pàg. 22-27). Les diverses faccions de l’oposició només s’uneixen pel seu rebuig cap al govern de Maduro però no aconsegueixen construir un programa polític conjunt. El fracàs del projecte centrista encarnat per la Mesa d’Unitat Democràtica (MUD) va encoratjar les estratègies dels sectors més radicals com el de Joan Guaidó, assenyala l’acadèmica Júlia Buxton, de la Universitat d’Europa Central de Budapest, Hongria (ídem: Dossier de Le Monde diplomatique, març 2019).
L’agudització de la crisi veneçolana pren aquesta dimensió inèdita en tenir “dos” presidents quan Maduro reasumeix per segon mandat (10 de gener al 2019) per governar el país fins 2025. Sectors majoritaris de l’oposició no reconeixen el resultat de les eleccions presidencials del 2018 , i al costat de la majoria dels països de la regió, els EUA i de la Unió Europea no reconeixen els resultats electorals d’aquestes eleccions presidencials. La crisi de governabilitat social, política i econòmica com humanitària que viu la societat veneçolana és cada vegada més insostenible. El Grup de Lima desconeix el mandat de presidencial de Maduro, ho insta a no seguir assumint com a president i li exigeix que se celebrin noves eleccions presidencials amb garanties polítiques a l’oposició. La declaració del Grup de Lima no és subscrita pel govern de Mèxic. Maduro aconsegueix el suport de dues grans potències, la República Popular de la Xina i la Rússia de Putin. La crisi veneçolana passa a ser d’aquesta manera, un escenari no tan sols regional, sinó geopolític de les grans potències. Aquesta dictadura de Maduro és enfrontada internament per l’Assemblea Legislativa que l’encapçala l’acte proclamat president encarregat Joan Guaidó, el qual ha assolit una gran visibilitat internacional i va intentar mobilitzar l’opinió pública de la regió a una jornada de solidaritat a la ciutat de Cúcuta , en un sector fronterer entre Colòmbia i Veneçuela amb l’objectiu de fer arribar l’ajuda humanitària al poble veneçolà. Aquest ajut es va frustrar per l’actitud de resguard de la sobirania territorial veneçolana de part de les Forces Armades d’aquesta nació que segueix donant suport al govern de Maduro. Guaidó després de la seva gira per alguns països llatinoamericans de la seva tornada a Veneçuela ha fet constants cridats a mobilitzar-social i políticament contra aquest il·legítim govern. El pronòstic polític del govern de Maduro és relativament incert. Però, segons analistes internacionals, mentre aquesta administració gaudeixi del suport de les Forces Armades d’aquest país, la seva permanència en el govern, estaria assegurada.
Contenido publicado en Catalunya Press
